EMILI TEIXIDOR.FRAGMENTS DE MEMÒRIA
Isidor Cònsul
1) Els primers llibres que vaig llegir d’Emili Teixidor van ser l’assaig didàctic
Quinze són quinze (1969) i la novel·la juvenil L’ocell de foc (1972). Era a començaments
dels setanta i en un context decididament escolar: m’havia llicenciat en filologia
romànica i treballava de professor en un centre privat de Barcelona, l’Escola Súnion,
que acabava de néixer amb una doble voluntat de normalització catalana i renovació
pedagògica. Trenta anys enrere, explicar literatura catalana era viure l’aventura de
caminar per un desert bibliogràfic i el volum Quinze són quinze, en aquell context, hi
funcionava com una eina de molta eficàcia. El llibre era fruit d’una experiència didàctica
que el mateix Emili Teixidor, llavors professor i director de l’Escola Patmos, havia dut a
terme amb els seus alumnes de la manera següent: havien escrit o entrevistat quinze
escriptors catalans (Foix, Pla, Rodoreda, Espriu, Oliver, Calders, Villalonga, Pedrolo,
Benguerel, Sarsanedas, Martí Pol, Folch i Camarasa, M. A. Capmany, Ferran de Pol i
Espinàs), n’havien triat un text de referència i, amb el doble material, havien construït la
realitat de Quinze són quinze, assaig i antologia alhora, vetllat i dirigit per Emili Teixidor,
que és encara una obra útil en la didàctica de la literatura com ho prova la trentena
d’edicions que duu a l’esquena.
Amb L’ocell de foc, la cosa va anar de manera semblant. Si Quinze són quinze
era un caminador per transitar la literatura catalana contemporània, la novel·la anava bé
per entrar al cor de la literatura medieval. Al costat d’una intriga argumental que
atrapava els adolescents, les quinze o vint primeres pàgines de L’ocell de foc,
concentren una enraonada síntesi del món trobadoresc: les diferències entre el trobador
i el joglar, les modalitats de cançó que conreuaven i la singularitat i característiques dels
estils leu, ric i clus. Tot això s’esqueia en uns anys en què Emili Teixidor exercia,
fonamentalment, de pedagog i feia de pioner de la literatura juvenil: havia guanyat el
premi Joaquim Ruyra amb Les rates malaltes (1967), havia publicat El soldat plantat
(1967) i Didac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), i col·laborava a “Oriflama”,
“Cavall Fort” i “Tretzevents”. En els anys posteriors, la consolidació d’aquesta doble línia
narrativa, per a joves i per a infants, ha estat reconeguda i guardonada amb diferents
premis nacionals i internacionals. Pel que fa el públic juvenil, els llibres més coneguts de
la seva trajectòria són El príncep Alí (1980), Frederic, Frederic, Frederic (1983), En
Ranquet i el tresor (1986), En Ranquet i els seus amics (1987), El crim de la Hipotenusa 2
(1988) i Cor de roure (1994). De la llista d’obres dedicades al públic infantil, cal
remarcar la celebrada sèrie de la formiga Piga: L’amiga més amiga de la formiga Piga
(1996), La formiga Piga es deslloriga (1998), Petits contes d’intriga de la formiga Piga
(2000), Els secrets de la vida de la formiga Piga (2003) i La formiga Piga lliga (2004).
Tant en un cas com en l’altre, però, Emili Teixidor ha defensat sempre el conreu d’una
literatura sense adjectius i ha lamentat que es consideri la literatura infantil i juvenil com
una dedicació de segona categoria, quan del que es tracta és d’una literatura de gènere
que ha de complir unes regles i ha de ser eficaç, com tots els gèneres1
.
2) Uns anys després, ja posats en la dècada dels vuitanta, el segon encontre amb l’obra d’Emili Teixidor va ser com a crític literari i em va produir una d’aquestes
epifanies de lectura que deixen empremta, que fa que alguns llibres es daurin amb
pinzellades de mite i ocupin un espai de privilegi en el paradís personal de les lectures.
Parlo del volum de narracions Sic transit Glòria Swanson (1979) i de la novel·la Retrat
d’un assassí d’ocells (1988). El primer títol aplega nou narracions escrites entre 1963 i
1967, una de les quals és una esplèndida novel·la curta, La meva germana és ben boja,
on la memòria es converteix en pedrera de matèria narrativa. Emili Teixidor hi recrea
records de la seva infantesa a Roda de Ter i hi construeix el paisatge personal dels
anys que van seguir a la Guerra Civil espanyola. En la mateixa perspectiva i
coordenades d’espai i de temps s’insereix Retrat d’un assassí d’ocells, que trobo que és
una de les seves novel·les majors. En totes dues obres, Roda de Ter i la Plana de Vic
conformen un microcosmos d’incipients dinàmiques industrials barrejat amb la tradició
del món rural. Un món que es construeix sobre la desolada geografia de la postguerra i
en un temps de doble repressió moral i política, amb l’església i el franquisme de bracet,
i la dificultat de viure en la grisor dels anys quaranta. Retrat d’un assassí d’ocells, d’altra
banda, recupera i multiplica l’enigma de la narració Ara ja no canten, de Sic transit
Glòria Swanson, amb la història d’un tèrbol misteri local amb assassinats, presentat de
manera fragmentària i progressiva, i que es desenterra a poc a poc en la novel·la per
marcar profundament la infantesa del protagonista. Més enllà d’aquesta tangencialitat
temàtica, el paral·lelisme de tots dos llibres es mou pels girs de la memòria d’un món i
un paisatge intensament evocats: la crònica personal d’una realitat que no fou cap
1
Vegeu Emili Teixidor: “Cal conèixer millor les regles del gènere de la literatura juvenil”. “AVUI” (6-V-
1994). Uns anys enrere, en una entrevista al mateix diari “AVUI” (3-05-1983) declarava a Joan Rendé: jo
no crec que hi hagi literatura infantil ni em proposo de fer-ne, sinó que el que procuro és escriure una
literatura que agradi als nois, però que sigui literatura i prou. 3
paradís en un temps aspre i violent que l’autor ha magnificat fins al mite ajudat per les
girades del record.
A partir de 1975, Emili Teixidor abandonà la docència activa i va passar a dirigir
l’editorial Ultramar, filial de Salvat. També va viure un parell d’anys a París, on va
aprendre l’ofici d’editor a més de dirigir una revista de cinema i, en paral·lel, va tastar el
guionatge cinematogràfic (El vicari d’Olot, 1981); va començar a col·laborar a la televisió
(Què vol veure?, 1982-84; Dúplex per llogar, 1984, i Fotomaton,1988-89), va fer treballs
d’adaptació teatral d’obres de Pitarra i de Rusiñol; va traduir Richard Bach, Viviane
Forrester i Sam Shepard, i continuà anant a la seva com a periodista cultural i d’opinió
en diferents mitjans de comunicació escrita.
3) Roden els anys per a tothom, saltem a la dècada dels noranta i ara és la
meva, de memòria, la que s’atura que són les vuit o quarts de nou del matí de qualsevol
dia feiner. Aquella hora en què la ciutat sencera sembla desplaçar-se per anar a
treballar i sort en tens si pots aïllar-te, entre l’enrenou del trànsit, amb la companyia de
la ràdio del cotxe. Sóc dels que recordo més les veus que les fesomies i, a través de les
ones, la de l’Emili Teixidor és un vellut de color moral que m’interessa per dues raons:
perquè m’agrada la seva mirada sobre l’espectacle del món, sempre amb un repunt
d’ironia i escepticisme, i per l’eficàcia d’una fórmula personal que fa anar el sentit comú
amb tocs de pedagogia i una mesurada dosi, quan cal, de sornegueria. A estones és
home de cultura i, altres, un pedagog d’ofici que predica per la ràdio. Però també surt el
lector voraç i d’olfacte fi, el xafarder impenitent i l’escriptor versàtil. Ningú no dubta que
els seus papers radiats tenen qualitat literària i per això els ha pogut aplegar en dos
llibres, Les contraportades d’El matí de Catalunya Ràdio (1996) i En veu alta (1996).
Són papers que aguanten bé el canvi de format, el trasllat de l’oralitat al llibre, per bé
que jo no sé llegir-los sense escoltar, de fons, la musica singular de la veu d’Emili
Teixidor amb unes inflexions de lectura que n’aplanen i enriqueixen el sentit.
Durant la mateixa dècada dels noranta i fins ara mateix, Emili Teixidor s’ha
convertit en una veu de referència a l’hora de divulgar els llibres i fer propaganda de la
lectura. N’és un devorador, com ell mateix ha dit alguna vegada, i també és, sens dubte,
qui més ha treballat per la popularització dels llibres en els mitjans de comunicació
audiovisuals: primer els presentava a la televisió en el programa Mil paraules (1990-94),
i els ha dut després a la ràdio, a l’espai Llibres per llegir, on setmana rere setmana
comenta les novetats literàries i fa l’èmfasi que cal sobre la seva experiència de lectura. 4
Encara hi ha una darrera cara, potser menys coneguda, que és la d’Emili Teixidor
caçador de nous talents i espectacles teatrals al servei de la primera etapa del Teatre
Nacional de Catalunya, l’època Flotats. I en aquest sentit cal atorgar-li la part de mèrit
que li pertoca en muntatges teatrals com ara El somni de Mozart, del grup “El musical
més petit”.
4) Poc abans del canvi de segle em va tocar la loteria d’una relació de privilegi
amb Emili Teixidor: la d’editor de la novel·la El llibre de les mosques (2000), premi Sant
Jordi 1999, que, amb Pa negre (2003), l’han consolidat com un dels narradors de
referència del darrer terç del segle XX. En totes dues novel·les i fidel a la pròpia
trajectòria, l’escriptor ha continuat picant matèria literària en la mateixa pedrera de la
memòria d’infant, en grau superior, potser, a Pa negre que recupera els procediments
de suma i variacions respecte d’uns temes i llocs comuns que el lector habitual reconeix
i situa sense gaires dificultats: la dona embogida que corre pel bosc, la llegenda de les
noies degollades camí de la fàbrica, la cançó del pare Carbasser o la metàfora de l’ou
gargot, aquell que la lloca abandona un cop que ha començat a covar. Aquest procés
vital que s’abandona i queda a mig fer és, potser, com el trencament dels nens que van
haver de patir la desolació de la postguerra.
La perspectiva és una mica més oberta en el cas d’ El llibre de les mosques, a
partir dels secrets que cavalquen per dins d’un llibre impúdic on es contenen els errors
de la cúria i una colla d’informacions reservades sobre crims i pecats sexuals. També
s’hi mou, a la novel·la, la intriga de l’assassinat d’una nena en temps de postguerra i Vic
i els pobles de la plana -i en aquest cas també Barcelona- fan de suport geogràfic a una
novel·la que s’enriqueix amb una crítica reflexió de la progressia dels seixanta i,
sobretot, de la malaltia moral provocada per la Guerra Civil.
Finalment, coincidint amb el present de redacció d’aquest paper, Emili Teixidor
ha estat guardonat amb el premi Trajectòria que atorga la Setmana del Llibre en Català i
la premsa ha anunciat la sortida d’una darrera novel·la en les properes setmanes, Laura
Sants. Ni que sigui només pel títol, no costa gaire d’imaginar que Vic i els pobles de la
Plana reviuran de nou en la narrativa d’Emili Teixidor amb el retorn, en aquest cas, a un
clàssic, Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor.
5) El maig de 1983, dins d’una sèrie d’entrevistes, la majoria memorables, que
signava Joan Rendé al diari AVUI, li va tocar el torn al nostre autor Sic transit Emili
Teixidor. En el paràgraf de presentació, Joan Rendé parlava, fa vint-i-tres anys, d’un
intel·lectual una mica enigmàtic, franctirador i brillant, que tocava les tecles de la
pedagogia i la literatura amb una originalitat remarcable i un gran instint crític. Afegia
que no se’l veia gaire per enlloc, que no es dedicava a la seva imatge i que mig
l’amagava rere un teló de timidesa. Ara bé, de tant en tant es despenjava amb llibres
d’aquests que trasbalsen els pergamins sagrats de la nostra societat. I acabava
rematant el retrat dient que la seva trajectòria sempre ha estat lligada a fenòmens
importants, d’aquests que han produït alguna mena de sotrac cap a la modernització del
concepte de la catalanitat. No em veig pas amb cor de millorar el perfil de Joan Rendé,
entre altres raons perquè és així que el veig encara. En tot cas, només amb una única
remarca i és que el pas dels anys ha consolidat Emili Teixidor com un dels noms majors
de la novel·lística catalana.
Isidor Cònsul
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada