dilluns, 15 de maig de 2017

Comentaris de l'obra


Teixidor busca la clau per explicar la mateixa lògica de la realitat. Però la seva pretensió no és trobar l'explicació definitiva, sinó a l'inrevés: mostra com aquesta raó última sempre se'ns escapa. Els arbres d'aquell gran bosc que era com "un rebost immens i ple de recambrons que guardaven totes les ventures i malastrugances del món" no són arbres fotografiats per un cronista. Llegir-lo com un document del passat és deixar-se perdre el seu afany màxim de desvetllar la consciència, de fer pensar. L'autor de les novel·les com Retrat d'un assassí d'ocells (1988), El Llibre de les Mosques (2000), Pa negre (2003), Laura Sants (2006) i Els convidats (2010) torça les experiències que elll mateix ha viscut i les esprem fins a convertir-les en unes imatges que poden se vàlides ara i sempre, aquí i arreu. Tot sovint no necessita ni anomenar les ciutats ni els pobles. Retrata un espai clos on es reprodueixen els conflictes, errors i dilemes de sempre. 

(Simona Škrabec. "Emili Teixidor: paraules de la frontera", Caràcters, núm. 60, estiu de 2012, p. 43) 


* * *
Mestre del principi al final. Des que es va iniciar als 14 anys com a ajudant a l'escola de Santa Margarida de Montbui fins que va veure com el seu Pa negre, adaptat al cine, feia, en català, pedagogia de la realitat lingüística en les diferents Espanyes. I entremig, Emili Teixidor, mort ahir a Barcelona als 78 anys, va fer encara pedagogia de la lectura. Com a ensenyant, com a autor de literatura infantil i juvenil, com a prescriptor de llibres als mitjans de comunicació i finalment, en la seva maduresa, com a novel·lista per a adults d'una postguerra plena de diferents matisos del gris. 

Nascut de família camperola i obrera el 1933 a Roda de Ter, com el seu amic Miquel Martí i Pol, a diferència d'ell va deixar aviat la seva comarca natal de la Plana de Vic per convertir-la en «un territori mític de les seves novel·les», recorda la seva editora des del 2002, Esther Pujol. Tot i que va tornar com a mestre a Roda, la va deixar per estudiar Magisteri, Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme. 

Orfe de pare el 1948 (la dura postguerra que recupera en les seves novel·les) i becat a Barcelona, allà es troba el capellà Joan Alemany, amb qui funda el 1959 l'escola Patmos (després Betània-Patmos), que va dirigir fins al 1977, quan va passar al món de l'edició (primer a París, amb Robert Lafont, i més tard a Salvat). 

Com va recordar el seu amic i exrector de la Universitat de Vic Ricard Torrens en la laudatio del seu doctorat honoris causa, el febrer passat, «no hi ha dos Teixidors, el pedagog i l'escriptor», sinó que tots dos són els instruments que va utilitzar un humanista, el professor Teixidor «que va descobrir que els alumnes a qui ensenya a llegir no tenen bons llibres i es posa a escriure'ls». I ho va seguir fent: fa tan sols tres mesos l'editorial Cruïlla va publicar el seu últim títol infantil. Un entre moltíssims, entre els quals destaquen les aventures d'un joglar en temps de Jaume I a L'ocell de foc(1972, 950.000 exemplars des d'aleshores) i la sèrie de la Formiga Piga . La seva tasca de foment de la lectura va seguir amb el programa Mil paraules de TV-3, les seves recordades recomanacions a Catalunya Ràdio o la guia per incitar a llegir nens i adolescents La lectura i la vida

Teixidor passa tardanament a la literatura d'adults amb el llibre de relats Sic transit Gloria Swanson (1979), que obre el cicle narratiu centrat en les terres que van de Vic a les Guilleries, continuat amb Retrat d'un assassí d'ocells (1988) i Pa negre (2003). De fet, la pel·lícula d'Agustí Villaronga (2010) que pren el títol d'aquesta última novel·la, que va triomfar als Goya i es va convertir en la primera pel·lícula en català proposada per als Oscars, fusiona elements de tots aquests llibres. Després de l'èxit de Pa negre (120.000 exemplars) encara van arribar Laura Sants (2006) i Els convidats (2010), en què va aprofundir en la idea de mostrar l'ambivalència moral en què van navegar vencedors i vençuts. 

Els últims anys, Emili Teixidor va patir un càncer de lenta evolució i els efectes secundaris dels tractaments, sense que deixés que això li impedís mantenir la seva activitat. Esther Pujol, destacava ahir que va seguir «actiu fins al final» i que deixa una novel·la «molt avançada». De fet, l'activitat de Teixidor durant els últims mesos (per Sant Jordi encara va firmar llibres) no feia esperar un desenllaç tan precipitat. 

D’altra banda, l'escriptor es resistia a parlar de la seva salut. Preferia mirar endavant i no donar-se per al·ludit. El 23 de febrer passat, quan va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat de Vic, va evitar veure l'acte com un homenatge, el moment de mirar cap enrere i fer balanç, o fins i tot parlar més del compte de la seva relació amb la seva terra d'origen. 

Va respondre amb un discurs sobre el futur de les humanitats i el paper de la universitat com a reducte de resistència crítica. «Tinc reticències a parlar dels episodis que em toquen més de prop. Certes coses, especialment les més delicades, corren el perill de desfer-se si es diuen en veu alta. I passar una altra vegada per totes les nostres experiències seria banal». I quan semblava que s'estovava, va tancar l'assumpte: «Ja està bé tot com està i no hi donem més voltes que encara ho espatllarem». Un comiat amb pudor i discreció. 

(Ernest Alós. "Adéu, mestre", El Periódico de Cataluña, 21 de juny de 2012) 


* * *
Pa negre té moltes lectures; molts, familiarment tothom, s'hi sentiran al·ludits, perquè descriu tota una família rural amb avis, oncles i tietes, cosins i mossos, mestres, capellans i guàrdies civils, cadascú amb la seva pròpia història de privacions, fugides o vergonyes, cadascú representant un aspecte del gran fris del moment. Pa negre és una novel·la sobre el record i la memòria col·lectiva. L'Andreu s'adona que 'La memòria també es mor, va[ig] entendre, espantat'. per això troba estúpid, en el seu dolor d'infant abandonat, que 'els grans diguin que el temps ho arreglava tot'. Quina direcció pren la memòria?, es demana. El llibre també és una gran aposta literària per retrobar els mots d'aquella època; hi ha la memòria dels mots o les paraules que omplen el silenci i la por, les paraules recordades, que l'escriptor escampa en el text 'com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc', amb murreria, amb poeticitat. 

(Lluïsa Julià. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 533, maig del 2004, p. 65) 


* * *
La seva és una imatge essencialment col·lectiva de la societat que retrata, i per això no és estrany que […] admeti la lectura testimonial. El fet d'haver optat per un títol tan connotat com el de Pa negre ja posa en relleu aquest referent col·lectiu. Des del punt de vista literari, el principal repte de la novel·la el tenim en la fixació del punt de vista. La pretensió és aconseguir una narració en primera persona des de la perspectiva d'un narrador adult que es mira els fets com a cosa ja passada, però que al mateix temps no pot adoptar un punt de vista del tot distanciat perquè el que pretén és oferir la visió del món tràgic de la postguerra des de l'òptica d'un infant. Aquesta situació intermèdia obliga a plantejar-se en tot moment el to a adoptar, cosa que exigeix un treball important des del punt de vista narratiu, el qual és, de fet, un dels mèrits més importants del llibre. Potser per això, una de les virtuts és la preocupació que s'hi adverteix pel llenguatge. Aquest control és el que permet al novel·lista, a través del narrador, encertar el to adequat per transmetre al lector una visió de les coses que no pot ser ni massa propera als fets ni excessivament distanciada. Si tenim present aquesta pretensió –que és d'estil i, per tant, de llenguatge– entendrem millor que al llarg del llibre hi hagi molts moments en què es posa de manifest la importància concedida a la paraula com a mecanisme dels personatges per a endinsar-se i comprendre la realitat. 

(Jaume Aulet. "Emili Teixidor, Pa negre. Jaume Cabré, Les veus del Pamano. Carme Riera, La meitat de l'ànima", Els Marges, núm. 74, octubre del 2004, p. 105-110) 


* * *
Les qüestions més banals poden ser decisives per comprendre les erràtiques accions de l'home. Els comentaris d'Emili Teixidor són retalls de vida agafats a l'atzar, commoguts per la ràbia, arrelats a la terra, refinats per la ironia, suggerits per la il·lusió, motivats per la impotència, provocats per l'impacte, descrits amb esperança. És didàctic de mena, no hi pot fer més. I a través dels paral·lelismes, sap convertir-se en un narrador a la manera de Plutarc, amb qui, per cert, també coincideix en la sensibilitat i l'esperit educatiu que li permet evocar figures i paisatges: Rilke, Pla, Mitterrand, Tatcher, Hollywood, Rússia, Suïssa, Irak, la crueltat, l'hivern, la infantesa, l'atemptat, l'escola, la innocència, l'ambició… La ràdio no li agrairà mai prou que, en temps de confusió i polèmiques enceses, ell l'hagi utilitzat per aportar a la societat grans dosis de sentit comú. 

(Josep Cuní. Pròleg a En veu alta: escrits per a la ràdio. Barcelona: Proa, 1998) 


* * *
Emili Teixidor dóna un retrat d'humanista de finals de segle que conjumina amb habilitat el fet de ser home de cultura, pedagog d'ofici, lector d'olfacte, xafarder impenitent i escriptor d'innegable versatilitat. La seva mirada carregada d'ironia i d'escepticisme s'ha acostumat a destriar l'espectacle del món i a presentar-lo amb enginy analític de pinzellades ràpides plenes de lucidesa, sentit comú i sornegueria. Com a valor afegit, les seves Contraportades han aconseguit traslladar al món de la ràdio un nivell de qualitat literària que pot arrenglerar-se en la mateixa tradició de vells paper periodístics esdevinguts pàgines concloents de valor literari. Només cal acostar-se a comprovar-jo en els articles de Gaziel, Josep M. de Sagarra, Eugeni Xammar o Josep Pla per posar exemples bàsics. 

(Isidor Cònsul. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 441, setembre del 1996, p. 71) 


* * *

Fins a la segona meitat dels anys setanta, l'obra literària d'Emili Teixidor es revestí amb criteris didàctics (Quinze són quinze, 1965) i s'adreçà, fonamentalment, a un públic de nois i noies. Encara són vius en el record alguns èxits notoris, com és el cal de L'ocell de foc (1969). A partir de 1979, però, la seva narrativa experimentà un canvi important amb la publicació de Sic transit Gloria Swanson, primer recull per a adults i també l'escapça de recreació dels paisatges i mites de la infantesa a Roda de Ter, en els anys difícils que seguiren la guerra civil. I just en aquesta perspectiva s'insereix Retrat d'un assassí d'ocells, una novel·la que participa del gruix evocador i recordatori de bona part de les narracions del llibre anterior, fins al punt d'encaixar en la mateixa cruïlla de coordenades espacials, temporals i mítiques. […] 


Ras i curt, el món d'una infantesa que no fou cap paradís, ara un punt magnificat per les giragonses de la memòria. Fins i tot gosaria insinuar, amb les precaucions que calgui, que Retrat d'un assassí d'ocells recupera, amb un efecte multiplicador i una estructura molt més complexa, el mateix esquema de la narració 'Ara ja no canten': la història d'un misteri local adobat amb assassinats i presentat d'una manera retallada, fragmentària i progressiva. Com succeeix, de fet, amb els enigmes tèrbols que es desenterren a poc a poc i que marcaren profundament la infantesa del protagonista de la darrera novel·la d'Emili Teixidor. 

Tots dos llibres també s'assemblen pel cantó de la qualitat. Retrat d'un assassí d'ocellsés una peça ben acabada, suggestiva, que sorprèn pel vigor de la llengua i per l'habilitat del narrador a l'hora d'ajustar les peces d'un trenca-closques més aviat revés. 

(Isidor Cònsul. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 346, setembre del 1988)