dimarts, 12 de novembre de 2013

Pa Negre

Pa negre té moltes lectures; molts, familiarment tothom, s'hi sentiran al•ludits, perquè descriu tota una família rural amb avis, oncles i tietes, cosins i mossos, mestres, capellans i guàrdies civils, cadascú amb la seva pròpia història de privacions, fugides o vergonyes, cadascú representant un aspecte del gran fris del moment. Pa negre és una novel•la sobre el record i la memòria col•lectiva. L'Andreu s'adona que 'La memòria també es mor, va[ig] entendre, espantat'. per això troba estúpid, en el seu dolor d'infant abandonat, que 'els grans diguin que el temps ho arreglava tot'. Quina direcció pren la memòria?, es demana. El llibre també és una gran aposta literària per retrobar els mots d'aquella època; hi ha la memòria dels mots o les paraules que omplen el silenci i la por, les paraules recordades, que l'escriptor escampa en el text 'com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc', amb murreria, amb poeticitat. 

(Lluïsa Julià. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 533, maig del 2004, p. 65) 


----------------------


Un torrent verbal. Elogi del Pa negre d'Emili Teixidor
Oriol Izquierdo
Afegeix a:Del.icio.usFacebookTwitteraltres
He de confessar que em produeix una satisfacció especial poder fer aquest elogi d'Emili Teixidor, l'autor de Pa negre, el llibre publicat l'any passat que el jurat de la Lletra d'Or ha considerat mereixedor d'aquesta rara distinció que tenim l'honor i el deure de continuar.

I això, ja em perdonaran els companys del jurat aquest to confessional, perquè Emili Teixidor és per a mi una mica un mestre. No només perquè, com tants fills dels anys seixanta, entre les primeres lectures que vaig fer de nen i adolescent hi havia les seves històries i els seus personatges, les novel·les juvenils que ell signava. També perquè l'atzar va fer que m'estrenés fent d'editor amb una novel·la seva, Retrat d'un assassí d'ocells, i que, a partir d'aleshores, establíssim una relació que goso qualificar -si m'ho permets, Emili- d'amistat. L'Emili també era aleshores, a més, editor, i gràcies a ell vaig aprendre algunes coses de l'ofici que de moment, si no us sap greu, em quedaré per a mi.

Aquell Retrat d'un assassí d'ocells, el 1988, començava a desplegar amb contundència l'univers literari que a Pa negre culmina en una obra, deixeu-m'ho dir així, modestament mestra. Abans, el 1979, aquell univers havia començat a prendre cos en els contes de Sic transit Gloria Swanson, i el 1999 encara va continuar amb una novel·la que obtindria el premi Sant Jordi, El llibre de les mosques.

Pot semblar que dic que Emili Teixidor escriu sempre la mateixa novel·la, la mateixa història. Potser sí. Però a mi això no m'importa, perquè la seva veu narrativa em sedueix i perquè aquest univers m'atrau, de vegades com sol atraure el buit als qui sentim vertigen: l'atracció del que hauríem de rebutjar, l'efecte de succió del mirall que ens retorna la imatge menys amable de nosaltres mateixos, el monstre que amaguem dins. La veu d'Emili Teixidor té el mateix efecte que aquest mirall.

Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.

Emili Teixidor tria adoptar, aquesta vegada, el punt de vista d'Andreu, el narrador, un narrador innocent i inconscient, que viu pràcticament sense pares, amb el pare empresonat, la mare a la fàbrica, intentant fer-se un lloc a recer en el món que l'envolta i en el qual ha tingut, quina paradoxa, la sort d'irrompre protegit pels senyors Manubens, fins a escollir, conseqüentment o no, dolorosament o no -almenys per al lector-, entre la seguretat i la rebel·lia. 

Però no ens hem d'entretenir ara a desgranar aspectes de l'argument de l'obra, sinó un dels elements que, per a mi, i no sóc l'únic, fa especialment singular aquesta novel·la. La força del seu llenguatge. I el paper essencial, nuclear, que té aquest llenguatge en l'evolució del personatge, en el seu procés de creixement moral. La força del llenguatge, la textura estilística de la novel·la. Ho diu el narrador: "Per primer cop vaig entendre el verí que podien contenir les paraules, i com se'ns ficaven a dins encara que no volguéssim." Ho pot experimentar el lector, des de la primera pàgina.

No sóc l'únic, dic. Ho ha remarcat Ponç Puigdevall (El País, 20 de novembre del 2003): "Emili Teixidor aconsegueix que tota la novel·la aparegui pletòrica de so i de fúria." Ho ha remarcat Julià Guillamon (La Vanguardia, 12 de novembre del 2003): "Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe." També Joan Triadú (Avui, 18 de desembre del 2003): "Escriure", assenyala, i no diu cap obvietat, "és l'art del llenguatge."

És a través d'aquest torrent verbal que Teixidor recrea un cop més el món inevitablement feliç de la infantesa. Inevitablement feliç, ni que sigui d'una tristesa fosca, bruta, de vegades sòrdida o arnada. El món de la infantesa, de la descoberta del món, de la realitat, que vol dir la vida, el dolor i el plaer, el llenguatge.

A les acaballes de la novel·la, el protagonista s'acomiada de la mare, que l'ha baixat a veure sacrificadament a l'escola on està intern. "Quan s'allunyava pel carrer gris i poc poblat cap a l'estació, vaig tancar els ulls per no veure-la. | Encara la veig, abandonada i solitària en aquella saleta freda de visites dels escolapis, una sala amb mobles pobres?" Com ell, com l'Andreu, quantes vegades no hem tancat els ulls davant el que voldríem oblidar per, amb tot, no poder deixar-ho de veure? No és, aquesta contradicció, el que, volubles i febles, humans, ens defineix?

He dit abans que Pa negre és una novel·la modestament mestra. Modestament, perquè -deixa-m'ho dir així- és modestament com l'Emili fa les coses, sense aparatositat, sense efectisme. El lector comença a llegir probablement sense adonar-se'n, i avança en la lectura potser amb la sensació que és davant d'un enfilall d'històries gairebé anecdòtiques. I així, sense adonar-se'n, es troba enmig d'una història que mostra, modestament i amb mestria, el drama moral del nen que ha de triar fer-se home. Deu ser això el que permet dir d'algú que és un bon pedagog.

Pa negre és una novel·la majúscula. Un exercici de creació del món, a partir de la recreació de la memòria i del llenguatge, sense concessions, també sense estridències, crec que profundament generosa amb els lectors. Una Lletra d'Or, doncs, d'alçada. La Lletra d'Or de l'any 2004.

Gràcies, Emili, per haver-nos deixat compartir aquest Pa negre.

Copyright © 2004 Oriol Izquierdo. Discurs pronunciat
en el lliurament del premi Lletra d'Or 2004


----------------------


Miserias de la posguerra

La novela de Teixidor narra, desde el punto de vista de un adolescente, el mundo duro, lleno de rencores y venganzas, de los años cuarenta en la Cataluña rural.

Es posible que el lector peninsular no desconozca el nombre del escritor catalán Emili Teixidor (Roda de Ter, Barcelona, 1934) debido a sus libros infantiles y juveniles traducidos al castellano y galardonados con varios premios (entre otros, Corazón de roble, 1994, y La amiga más antigua de la hormiga Miga, que obtuvo el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil en 1997). Pero Emili Teixidor no es únicamente un gran autor de libros para adolescentes, ámbito al que seguramente le guió su trabajo como pedagogo, sino uno de los novelistas más notables de la narrativa catalana actual, traducido a varios idiomas y con un considerable éxito de crítica y de público.

Sic transit Glòria Swanson, libro de relatos publicado en el año 1989, Premio de la Crítica Serra d'Or de Narrativa, y El llibre de les mosques, Premio Sant Jordi de Novela del año 1999, eran seguramente los títulos más frecuentados de su extensa producción antes de la publicación de Pan negro, novela con la que, este año, Emili Teixidor se ha convertido, por fin, en un autor, además de prestigiado como siempre ha sido, popular. Premio M. Àngels Anglada, Premio Lletra d'Or, Premio Joan Crexells y Premi Nacional de Catalunya, Pan negro ha ocupado el primer lugar en las listas de ventas de libros editados este año. Y tanto éxito, merecidísimo, sin alardes propagandísticos ni lanzamientos publicitarios, sino únicamente con la fervorosa recomendación entre lectores y, eso sí, con un apoyo unánime de la crítica.

No tengo la menor duda de que el lector de la versión castellana de Pan negro se sumará al entusiasmo que la novela de Teixidor ha suscitado entre el público catalán, ya que se encontrará con una novela que le arrastrará de la primera a la última página. Y no por estrategias ni intrigas argumentales, sino por la fuerza de su lenguaje, el tono envolvente de una prosa magnífica y el poderío narrativo -aparentemente suave- con que el autor nos hace partícipes del mundo que pone en pie. El mundo desolado, neblinoso, de la posguerra en una zona rural catalana. Un mundo duro, lleno de rencores, humillaciones, venganzas y silencios, narrado desde el punto de vista de un adolescente que descubre la verdadera naturaleza de los hombres durante el periodo en que vive en la masía de sus tíos y abuelos, mientras su padre está en la cárcel y su madre se ha visto obligada a trabajar en una fábrica situada en un pueblo cercano.

La historia, en sí misma, no

es lo que presta singular relevancia a Pan negro. Lo que conquista al lector de esta novela es la recreación lingüística de un universo mítico, el de la infancia, del que Andrés, el narrador, se va separando progresivamente a medida que en ese ámbito mágico -hecho de cuentos narrados por la abuela, el descubrimiento del sexo, la amistad, la naturaleza- va irrumpiendo la cruda realidad que acaba por enterrarlo bajo su bajeza moral. Novela iniciática, Andrés, acompañado de una memorable prima, la Lloramicos, vivirá, en el año de su estancia de la masía familiar, la dura experiencia de dejar de ser un niño, hijo de los vencidos, para convertirse, por propia elección, en un adulto prematuro que decide entrar en el universo de los mayores bajo la protección de los vencedores.

Un camino en el que se interna separándose de su madre, para ir a vivir bajo la tutela de un matrimonio adinerado de misa dominical y pan blanco en la mesa, tras un proceso de crecimiento moral que le convertirá en "un monstruo". Es de veras admirable el proceso de verbalización al que Teixidor somete a sus personajes, creándolos a partir de la utilización de un lenguaje que atina a prestar a cada uno de ellos una encarnadura perfectamente diferenciada. Y si en la versión original de la novela se aplaudió la viveza del lenguaje de una zona determinada de la Cataluña rural, hay que subrayar ahora la afortunada traducción al castellano, debida al propio autor.

Sin estridencias, sin efectismos, sin cargar las tintas en el desgarramiento propio de la vida de los vencidos tras la Guerra Civil, y con extrema sutileza al tratar la vida emocional de los personajes (la atracción sexual de Andrés por un joven que toma el sol, desnudo, en un jardín de tuberculosos, antes de que en su vocabulario exista la palabra homosexualidad, es uno de los grandes aciertos del libro), hacen de esta novela una obra sosegada y sabia, a la vez que conmovedora y terrible.

ANA MARÍA MOIX 2 OCT 2004