dilluns, 15 de maig de 2017

Última carta a Emili Teixidor





AGUSTÍ PONS


Última carta a Emili Teixidor
Tot i que jo sabia que tu sabies que ja estaves desnonat la teva mort m'ha agafat de sorpresa. "Aquí caic i allà m'aixeco" em vas dir dilluns mateix, el dia de la teva mort, a les nou del matí, quan ens vam trobar, com passava sovint, al quiosc de Reina Elisenda. Després, han començat els tòpics, tan difícils d'evitar -pel que sembla- en els obituaris del nostre país. "L'escriptor amb cara de nen" deia, per exemple, un dels titulars. A la fotografia, però, feies cara d'emprenyat, i emprenyat hi estaves sovint, quan ens trobàvem, i això passava quasi cada dia perquè vivíem al mateix barri i pràcticament al mateix carrer. 
D'una banda, Emili, eres una persona d'ordre: fundador de Patmos-Betània; col·laborador  influent en l'etapa més brillant del Teatre Nacional de Catalunya; lector constant de la premsa anglosaxona més assenyada. Però, a la vegada, eres un inconformista radical i un gran individualista, és a dir, una persona que creia, sobretot, en l'esforç de cada persona. No sé si, últimament, seguies pensant que el gènere humà era redimible però mai no vas abandonar la fe en les virtuts alliberadores de la lectura.
Pa negre no va ser un cop de sort sinó al colofó d'una llarga trajectòria de novel·lista. També els tòpics diuen això: que els bons poetes ho són els 20 anys; i els bons novel·listes, als 60. És evident que la teva dedicació a la literatura infantil i juvenil et va servir per aprendre les receptes de cuina per dir-ho en expressió d'Espriu. Però, en realitat, entre els teus llibres infantils i juvenils  i els destinats als adults hi ha un salt en el buit, per més que tu diguessis el contrari. La dedicació a la pedagogia i a la literatura infantil és una dedicació externa, que mira cap a enfora; professional i, si es vol, vocacional. És allò, a més, que et va permetre sortir de la misèria de la postguerra; el camí de la redempció.  La teva literatura per a adults és una altra cosa, sobretot, perquè hi expliques, amb dolor, el preu que vas pagar per  aquesta redempció. Pa negre no és només una novel·la sobre la guerra civil espanyola; és, sobretot, una novel·la d'iniciació a la vida, en la qual el protagonista adolescent es descobreix "un monstre que jo mateix no sabia que m'habités".  Una iniciació, doncs, amb la presència interioritzada del Mal.
Et vaig deixar llegir Temps indòcils -quan cap editor volia arriscar-s'hi-i em vas dir que t'havia agradat, sobretot, la reflexió que hi feia sobre franquisme i periodisme. ¿Podíem sentir-nos nets de culpa els periodistes que havíem treballat sota el franquisme? ¿Havia deixat ser comunista o nazi el sistema rus o alemany per més que periodistes demòcrates hi haguessin treballat? ¿Vam ser resistents o còmplices?  ¿Podem escapar-nos de la degradació individual en la qual, amb major o menor intensitat, vam haver de caure per tal de poder sobreviure al franquisme?
També estaves molt emprenyat per l'escassa consideració que, al teu criteri,  els polítics del nostre país tenen envers als escriptors. No parlem de grans declaracions sinó de fets reals. Estaves emprenyat per les sovintejades consultes gratuïtes que et feien des de l'Administració; i comparaves aquest tracte amb el que havies rebut d'Esperanza Aguirre amb motiu d'un dels "Premios Nacionales" que vas guanyar.  Quan van nomenar conseller de Cultura Ferran Mascarell vaig escriure un article on deia que "un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d'iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconeguda és acomiadat d'una tele o d'una ràdio pública en les quals col·labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes (...). No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar els escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat  que es mereixen". A l'hora d'escriure aquest paràgraf estava pensant en tu. En anys del Tripartit, t'havien tret, de mala manera, sense ni una explicació, de Catalunya Ràdio. La dignitat de l'escriptor.  Gràcies, Emili, per tot el que m'has ensenyat!
També estaves molt emprenyat per l'escassa consideració que, al teu criteri,  els polítics del nostre país tenen envers als escriptors. No parlem de grans declaracions sinó de fets reals. Estaves emprenyat per les sovintejades consultes gratuïtes que et feien des de l'Administració; i comparaves aquest tracte amb el que havies rebut d'Esperanza Aguirre amb motiu d'un dels "Premios Nacionales" que vas guanyar.  Quan van nomenar conseller de Cultura Ferran Mascarell vaig escriure un article on deia que "un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d'iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconeguda és acomiadat d'una tele o d'una ràdio pública en les quals col·labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes (...). No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar els escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat  que es mereixen". A l'hora d'escriure aquest paràgraf estava pensant en tu. En anys del Tripartit, t'havien tret, de mala manera, sense ni una explicació, de Catalunya Ràdio. La dignitat de l'escriptor.  Gràcies, Emili, per tot el que m'has ensenyat!