dimarts, 12 de novembre de 2013

Simona Škrabec

Teixidor busca la clau per explicar la mateixa lògica de la realitat. Però la seva pretensió no és trobar l'explicació definitiva, sinó a l'inrevés: mostra com aquesta raó última sempre se'ns escapa. Els arbres d'aquell gran bosc que era com "un rebost immens i ple de recambrons que guardaven totes les ventures i malastrugances del món" no són arbres fotografiats per un cronista. Llegir-lo com un document del passat és deixar-se perdre el seu afany màxim de desvetllar la consciència, de fer pensar. L'autor de les novel•les com Retrat d'un assassí d'ocells (1988), El Llibre de les Mosques (2000), Pa negre (2003), Laura Sants (2006) i Els convidats (2010) torça les experiències que elll mateix ha viscut i les esprem fins a convertir-les en unes imatges que poden se vàlides ara i sempre, aquí i arreu. Tot sovint no necessita ni anomenar les ciutats ni els pobles. Retrata un espai clos on es reprodueixen els conflictes, errors i dilemes de sempre. 

(Simona Škrabec. "Emili Teixidor: paraules de la frontera", Caràcters, núm. 60, estiu de 2012, p. 43)