dilluns, 26 de gener de 2015

Pròleg de "Les dones sàvies" _Josep M Vidal (Obra de Molière)

Podem llegir la traducció de Josep Maria Vidal de Les dones sàvies i adonar-nos de la fidelitat de Molière a l'original i la magnitud del ridícul i de la venjança. I els comentaris de les dones oïdores de la lectura, que afegeixen més llenya al foc. L'excés dels elogis fa que els espectadors riguin del mal gust admirable, de la subtilesa de les metàfores més vulgars, dels adverbis que lliguen admirablement apariats com rodolins de col•legials… 

Amb el sonet, és possible que Molière critiqués, a més a més, la buidor en què havien caigut moltes formes, la invenció de les quals va ser genial en el seu temps. En el segle XVI el sonet feia furor, i s'estenia "com una malaltia contagiosa". ¿Cal dir que només una traducció ben feta com aquesta pot fer volar la imaginació i rebuscar notes i relacions entre obres, perquè els versos llisquen fins a fer-nos oblidar que són d'un altre temps, d'una altra llengua? Una obra de la qual se'n poden treure mil detalls i resseguir mil rastres. Crec que és el millor elogi que podria fer per la feina de Josep Maria Vidal. I no ens embranquem més, no sigui que ens surti el gran còmic per recordar-nos que a casa nostra, més que en cap indret del món… 


(…) dels secrets elevats, tothom dóna parer, 
i aquí, se sap de tot, menys del que cal saber.



(Emili Teixidor. "La comèdia de Molière", del pròleg a Les dones sàvies. Barcelona: Institut del Teatre, 1994, p. 9-16).