dilluns, 26 de gener de 2015

Camins i Paralules

Pròleg a “Camins i paraules” de Josep Maria Aloy

Emili Teixidor

Parlant de l’art d’escriure llibres, un mestre deia que totes les tècniques del món no serveixen de res si el lector no aconsegueix emocionar-se amb els personatges de la narració. Parlem de Josep Vallverdú, un mestre en encomanar emocions. I un pedagog, en un temps en què molts mestres reivindiquen la lectura de literatura a les escoles, com a única eina de què disposa la societat actual per educar les emocions. Parlem d’un mestre de la literatura infantil/juvenil i, si recordem que la principal tasca dels joves és resoldre o explicar-se qui són i on i com trobaran el seu lloc en el món, ens adonarem que la tasca d’aquesta branca de la literatura és feixuga. També ho és la dels joves, és clar. Per això cal agrair als homes com Josep Vallverdú, que han dedicat bona part del seu temps i del seu ofici d’escriure a fer-los més planer aquest camí de reconeixement. A la vida i als llibres.

L’obra que Josep Maria Aloy ha dedicat a Vallverdú ens presenta la vida i els llibres –que resumeixen en bona part la seva obra pedagògica- en una colla d’aspectes que van més enllà de la classificació de l’autor en literatura de gènere. Vallverdú ha desbordat el gènere i n’ha envaït molts d’altres. Trobarem en aquestes pàgines, entre moltes altres coses, que Isidor Cònsul l’ha etiquetat com a “escriptor tot terreny”. En una primera part del llibre hi trobem una biografia comentada amb textos d’obres del mateix autor. Molts lectors i admiradors de Vallverdú hi trobaran notícies, detalls, anècdotes i vivències de la seva vida i dels seus llibres que no coneixen. Al final, la figura humana i la tasca literària de l’autor en surt augmentada. I cal agrair a Josep Maria Aloy la devoció amb què s’hi ha acostat, la claredat i seriositat de la informació i el material final que deixa a futurs historiadors de la vida i dels llibres.

De tots els aspectes de Josep Vallverdú que presenta el llibre, jo em quedo amb la vessant més popular d’autor de literatura per a joves. Penso que totes les altres activitats han enriquit i l’han retornat a la tasca essencial. La tasca docent, per exemple, no és altra cosa que aplicar la tècnica de saber comunicar-se amb d’altres, en principi desconeguts, en un llenguatge que els interessi i –quan calgui- els emocioni. Els mestres han de dominar l’ofici de dir les coses amb el temps precís i comptat. És l’ofici d’omplir el temps de contingut i de no avorrir els oients, els alumnes… els lectors. En definitiva, un ofici de novel.lista. I Josep Vallverdú és un dels noms primers pel que fa a la cronologia, a la qualitat… i, fins i tot, a la quantitat, en la vessant que he dit. Tota una colla d’elements li’n fan mereixedor. Ja n’hem dit un parell, de passada. En direm un parell més que no fan altra cosa que subratllar el que Josep Maria Aloy insinua o explicita en el llibre. La creença que la narrativa, les bones històries, són un element essencial de la nostra comprensió de la realitat. La psicologia ens diu que les històries que llegeixen els joves són un acte primordial de la ment gràcies al qual es forma la consciència humana. Per viure amb intensitat i profit, en definitiva, per copsar millor la vida, tots ens fabriquem històries sobre nosaltres mateixos i sobre els altres, de tipus personal i de tipus social, sobre el passat i sobre el futur. Si la nostra experiència significa alguna cosa per a nosaltres, és perquè la conformem donant-li començament i final, atribuint-li causes i efectes, ordenant-la en capítols o seqüències… O sigui, transformant-la en una obra de ficció. Els joves aprenen, tots aprenem, a viure, a desitjar i a actuar gràcies a l’ajut de les històries que sentim o llegim. I les millors històries per a joves són les que deixen espai per refer el llibre a mesura que el van llegint, de manera que hi poden incorporar les seves experiències. O sigui, que potencia les facultats creatives del lector. Per això els bons llibres, les bones històries, són molt millor llegides que vistes a la televisió o al cinema, perquè la majoria d’imatges són tan banals que eliminen l’oportunitat que el lector té de fer anar la pròpia imaginació per construir-se ell mateix la història amb materials més genuïns, originals i únics.

D. H. Lawrence ens exhortava a abandonar totes les anàlisis, totes les categories, com si els llibres fossin una espècie botànica que observem per assecar i classificar en capsetes i museus, i que jutgem les obres d’art pel seu efecte en la nostra sincera i vital emoció i en res més. Milers de lectors han après l’hàbit de la lectura gràcies a l’emoció que han trobat en els llibres de Josep Vallverdú. Cal agrair a l’autor de Lleida –vulgui o no vulgui ha estat una mena d’ambaixador plenipotenciari de Lleida a Barcelona i a tot Catalunya, un molt bon ambaixador- moltes més feines.. Però l’èxit i el reconeixement com a autor de novel.la popular –una altra manera de dir-ho- estic segur que és el principal motiu d’interès d’aquest treball de Josep Maria Aloy, una bibliografia completa. I quina sort, o quina responsabilitat, tenir un Josep Maria Aloy a l’ombra per recollir i ordenar tot un material que, d’altra manera, s’emportaria l’oblit, el temps, la rutina. O dit d’altra manera, la indiferència, el desinterès, la ignorància. Gràcies!